Financiación autonómica

1. «Además, la asfixia y desigualdades fiscales provocadas por el estado autonómico están lastrando el desarrollo de nuestras empresas, el crecimiento de nuestra economía y la prosperidad de nuestros hogares.» pág. 73
2. «152. Modificaremos la Ley 22/2009, de 18 de diciembre, por la que se regula el sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía y se modifican determinadas normas tributarias para asegurar la igualdad esencial entre españoles en los impuestos cedidos, especialmente,» pág. 77
3. «Impuesto de Actos Jurídicos Documentados (AJD) y el» pág. 77
4. «Impuesto de Transmisiones Patrimoniales (ITP).» pág. 77
5. «152.2 Igualmente, la gestión y recaudación de todos los tributos estatales, cedidos o no, se realizará por la» pág. 78
6. «AEAT, poniendo fin a la proliferación de Agencias tributarias regionales, que incrementan el gasto y la desigualdad entre españoles.» pág. 78

1. «• Un novo modelo de financiamento baseado no concerto económico e na bilateralidade co Estado. Trátase de que a Galiza recade todos os impostos e teña capacidade para decidir como os inviste, na perspectiva de poder desenvolver políticas sociais, de desenvolvemento económico autocentrado e de blindaxe de servizos públicos universais e de calidade.» pág. 11
2. «• Posta en marcha dunha Facenda Galega, como instrumento esencial do novo modelo de financiamento. En consonancia, capacidade plena da Galiza para implantar unha política fiscal propia, que responda a criterios de xustiza e redistribución social e que garanta que todas as empresas que operan no noso País paguen aquí os tributos que corresponder, de forma que permita facer uso pleno dos nosos recursos económicos para os colocar ao servizo do pobo galego.» pág. 11
3. «Porén, o centralismo na repartición de recursos económicos fai que a Galiza reciba menos financiamento do que lle correspondería e limita a capacidade para soster os nosos servizos públicos esenciais.» pág. 31

Texto original del programa, en gallego.

1. «10) Reclamaremos un nuevo modelo de financiación autonómica que garantice la suficiencia financiera para los servicios públicos básicos (educación, sanidad y servicios sociales-Dependencia), con absoluta separación de los recursos del REF, conforme al artículo 166.3 del Estatuto canario.» pág. 5

1. «Un dels principals incompliments legals ‒i paradigma de deslleialtat institucional‒ és el dèficit crònic en el finançament del desplegament i l’articulació de l’estat autonòmic per tal que les autonomies ostentin les seves competències en condicions adequades per assumir-les i executar-les. Aquest fenomen, malgrat ser estructural en l’actual estat autonòmic, s’ha fet especialment evident amb el flagrant incompliment estatal de les seves responsabilitats en el» pág. 22
2. «Eleccions Generals 2023 programa electoral finançament de les noves obligacions d’inversió social generades pel mateix Estat, com el dret a l’atenció a la dependència.» pág. 23
3. «En bona part, l’incompliment inversor estatal és fruit de l’hipoteca que té l’Estat central mantenint estructures, personal i competències duplicades, però també és fruit de l’escandalós malbaratament de recursos econòmics que l’Estat exerceix amb la generalització de les grans infraestructures estatals per a tots els territoris de l’Estat.» pág. 23
4. «Igualment escandalosa resulta la falta de compliment dels Pressupostos Generals de l’Estat amb Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Any rere any, els diferents governs espanyols han deixat per executar quantitats milionàries que havien estat aprovades destinar al conjunt dels Països Catalans. Realitat que, novament dista molt de la donada en altres punts de l’estat amb l’exemple paradigmàticament contrari de la Comunitat de Madrid.» pág. 23
5. «Aquesta desinversió crònica, afegida a la situació d'espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, va contra la competitivitat econòmica i contra el benestar de la ciutadania del nostre país.» pág. 23
6. «• Traspàs econòmic anual a la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes, corresponent al pressupost no executat per part del govern de l’estat per tal de garantir l’efectiu compliment amb Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears dels successius Pressupostos Generals de l’Estat.» pág. 24
7. «• Les aportacions territorials en polítiques finalistes han de tenir en compte el cost de la vida del territori.» pág. 59
8. «• Resoldre la insuficiència del sistema de finançament autonòmic. Cal revertir aquesta situació injusta on no es reconeix el dèficit estructural del Sistema Nacional de Salut.» pág. 61
9. «5. DÈFICIT O PROSPERITAT» pág. 65
10. «ECONOMIA a) La perpetuació del dèficit fiscal als Països Catalans» pág. 65
11. «Segons les darreres estimacions, Catalunya pateix un dèficit fiscal de l’entorn de 20.000 M€ d’euros anuals. Tot i això, són estimacions perquè el govern espanyol es nega, des de l’any 2017, a proporcionar a la Generalitat de Catalunya les xifres necessàries per a poder calcular les balances fiscals entre el sector públic estatal i Catalunya.» pág. 65
12. «Si més no, és clar que té lloc un infrafinançament, conseqüència d’un sistema de finançament opac, arbitrari i poc redistributiu que provoca que la ciutadania més vulnerable de Catalunya acabin pagant les rebaixes fiscals als més rics dels territoris on governa la dreta.» pág. 65
13. «Des d’Esquerra s’exigirà un nou sistema de finançament que acabi amb l’arbitrarietat de l’actual sistema de finançament. I, conscients que Catalunya no podrà disposar plenament dels seus recursos sense un estat propi, mentre no ho aconseguim, treballarem per revertir el dèficit fiscal.» pág. 65
14. «L’impacte del dèficit fiscal es veu multiplicat per l’impacte del dèficit d’infraestructures, que ha suposat un cost de fins al 9,2% del PIB en el últims 14 anys (revisar font) i per tal de revertir-ho, exigirem un fons específic de compensació de les infraestructures pressupostades i no executades a Catalunya.» pág. 65
15. «• Exigir un nou sistema de finançament que acabi amb l’arbitrarietat de l’actual sistema de finançament. I, conscients que Catalunya no podrà disposar plenament dels seus recursos sense un Estat Propi, mentre no ho aconseguim, treballarem per revertir el dèficit fiscal.» pág. 65
16. «• Exigir un fons específic de compensació de les infraestructures pressupostades i no executades a Catalunya, que inclogui l’import pressupostat i no executat de 2014 fins a 2022.» pág. 65
17. «• Exigir un compromís ineludible de correcció dels greuges econòmics de l’Estat amb Catalunya. Les relacions econòmiques entre l’Estat i Catalunya disten molt de ser justes. Tanmateix, alguns dels greuges que caracteritzen aquesta relació no parteixen únicament d’un tracte que es considera injust, sinó de l’incompliment de la normativa vigent o dels principis més bàsics de lleialtat institucional entre dues administracions. Establir un compromís creïble de correcció d’aquests greuges esdevé una obligació ineludible per a qualsevol govern de l’Estat.» pág. 65
18. «En el cas del País Valencià, la vergonyosa situació del finançament ha provocat, any rere any, que la renda per càpita valenciana hagi anat allunyant-se de la mitjana estatal en una situació que no dubtem a qualificar —i no som els únics— d'espoli fiscal. Per si això fos poc, l'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim no foral, ve del 2009 i segueix caducat, esperant una reforma que moltes vegades ha estat promesa, però que mai acaba d'arribar, independentment de quin sigui el color del Govern d'Espanya. Diversos informes, com el de la mateixa Comissió d'Experts per a la Revisió del Model de Finançament Autonòmic de 2017, encarregat pel Ministeri d'Hisenda de Cristóbal Montoro,» pág. 65
19. «Eleccions Generals 2023 programa electoral explicita que si bé la mitjana espanyola de finançament objectiu per habitant (degudament ajustada a competències homogènies) se situava en 2.175 euros per càpita, els valencians i les valencianes ni tan sols arribaven als 2.000, situant-se concretament en 1.997 euros per càpita amb aquest sistema de finançament, la qual cosa suposa el 91,8% de la mitjana estatal. Una situació, sens dubte, insostenible. Les dades als quals hem de fer referència —donada l'opacitat amb la qual l'Estat ha tractat històricament les balances fiscals amb la seva reiterada negativa a publicar-les— són els que es van publicar el 2008 fent referència a la situació del 2005; com indica el professor d'Economia de la Universitat Jaume I de Castelló Celestí Gimeno en el seu llibre L’espoli fiscal al País Valencià, en aquesta ocasió van ser utilitzades diverses metodologies, la més conservadora de les quals xifrava el dèficit del País Valencià en 2.838 milions d'euros anuals —un 3,22% del PIB— si es feia ús del mètode de càlcul carrega/benefici. La xifra arribava als 5575 milions —el 6,32% del PIB— si els càlculs es realitzaven amb el mètode del flux monetari, el més utilitzat a nivell internacional. Com veiem, amb qualsevol de les dues metodologies, el País Valencià és un aportador net que paga com si fos ric malgrat ser una comunitat pobra. Cal recordar, per si tot això no fos suficient, que el PIB per càpita del País Valencià (23.206 euros en 2019) és un 12,2% inferior a la mitjana espanyola (26.430 euros en 2019) amb el que hauria de ser receptor net de fons i no al contrari, com ve succeint. Des de l'any 2002, les comunitats autònomes s'han fet càrrec pràcticament de tots els serveis socials que afecten directament els ciutadans. Els valencians, en aquest temps, ho han fet amb molts menys recursos dels necessaris per a sufragar aquesta despesa. Aquesta diferència suma des d'aquesta data uns 20.000 milions d'euros del que s'ha anomenat “deute històric”, segons dades de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. • Exigirem un nou sistema de finançament que situï el País Valencià com a receptor de fons i no com l’única Comunitat Autònoma que paga com a rica mentre està per sota de la mitjana. I, conscients que el País Valencià no podrà disposar plenament dels seus recursos sense un Estat Propi, mentre no ho aconseguim, treballarem per revertir el dèficit fiscal.» pág. 66
20. «• Exigir un fons específic de compensació de les infraestructures pressupostades i no executades al País Valencià que inclogui l’import pressupostat i no executat de 2014 fins a 2022.» pág. 66
21. «• Exigir la condonació del “Deute històric” del País Valencià b) Una República emprenedora de prosperitat compartida» pág. 66
22. «El recent informe “El dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya 2009 – 2022” il·lustra clarament l’impacte de les polítiques d’austeritat post-2010 en la inversió a Catalunya, quan el gruix del dèficit inversor generat (assumint un objectiu inversor del 2,2% del PIB) es post-2011 i no es comença a recuperar fins la suspensió de les regles d’estabilitat pressupostària.» pág. 69
23. «• Impulsar un fons de compensació pels ajuntaments a conseqüència de l’anul·lació de l’impost de la plusvàlua municipal.» pág. 69
24. «• Continuar avançant cap a la plena sobirania fiscal. Ampliar les funcions de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) i fer possible els convenis amb les entitats que conformen el sector públic per recaptar i gestionar tots els tributs que es paguen a Catalunya.» pág. 71
25. «• Exigir que la recaptació de la part proporcional dels nous impostos a les entitats financeres i a les empreses energètiques sigui efectuada per la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una mesura que ajudaria a acabar amb el procés de desequilibri vertical dels darrers anys, que ha provocat que els ingressos de l’administració estatal augmentin en proporció molt superior al de les CCAA.» pág. 71

Texto original del programa, en catalán.

1. «Catalunya mereix ser un país de primera dins la UE. Ja n’hi ha prou que des de Madrid ens diguin el que ha de passar a Catalunya. El que passa a Catalunya ho decidim des de Catalunya. Ja n’hi ha prou de l'espoli fiscal que patim els treballadors i ciutadans. Ja n’hi ha prou de prendre'ns el pèl amb rodalies. Paguem 20.200 milions d’€ que van i no tornen. Això vol dir que cada ciutadà paga 2700 euros. A Catalunya volem decidir on i quan ens gastem diners. Som un país de primera, però vivim com un de segona.» pág. 4
2. «A Junts apel·lem a la indignació a través d’una actitud combativa, ferma i compromesa. La base del nostre discurs són les dades. Amb elles denunciem des de l’espoli fiscal, fins al dèficit en infraestructures o la persecució política i la vulneració de drets fonamentals per part de l’estat espanyol.» pág. 5
3. «2. PER FER RESPECTAR ELS NOSTRES DRETS» pág. 33
4. «ECONÒMICS I FISCALS a. DÈFICIT FISCAL I DE FINANÇAMENT ESTRUCTURALS» pág. 33
5. «El dèficit fiscal de Catalunya respecte de l’Administració central de l’Estat (és a dir, el que Catalunya va pagar a l’Estat espanyol i que aquest no li va retornar) és estructural. S’elevava a 16.500M en euros a 2014 (anualitat sobre la que està calculada la darrera balança fiscal publicada pel Ministeri d’economia), que suposaria un 8% anual de la riquesa generada a Catalunya des de 1986. Més recentment, al 2020, el Departament d’Economia de la Generalitat ha establert aquest dèficit anual al voltant dels 20.200M d’euros.» pág. 33
6. «i. Dèficit fiscal» pág. 33
7. «Diverses són les concrecions d’aquesta injustícia: el mal finançament de la Generalitat i els ajuntaments, l’escassa inversió de l’Estat a Catalunya, la retallada de les subvencions que aportava l’Estat en àmbits diversos com educació, dependència, cultura, la quantitat de peatges que paguem per circular des dels anys 70,... I en aquests darrers anys de crisi i forta ofensiva dels partits que governen a l’Estat, sigui el PP o sigui el PSOE contra Catalunya i contra l’estat de les autonomies, la situació s’ha agreujat. S’han reduït els recursos vinculats al model de finançament, s’han reduït les subvencions de l’Estat, s’ha aplicat a la Generalitat un ritme de reducció del dèficit molt més exigent que el que ha seguit l’administració central i més recentment, amb el PSOE, inclús s’ha intentat ajornar el pagament de bestretes sota l’excusa que un govern en funcions no podia transferir-les. És evident que hi ha hagut una ofensiva premeditada d’ofec financer a la Generalitat i a Catalunya.» pág. 33
8. «ii. Infrafinançament injust de Catalunya» pág. 34
9. «L’actual model de finançament és discriminatori per a Catalunya. Catalunya és el tercer territori en capacitat tributària i el 10è en recursos rebuts. Si la comparació es fa en termes reals (tenint en compte el cost de la vida), Catalunya seria el penúltim en recursos rebuts. L’actual model és injust i està caducat des de 2014, amb el que això suposa d’infrafinançament, ofec econòmic i endeutament per la Generalitat.» pág. 34
10. «El sistema vigent és injust. Primer, perquè els ingressos que proporciona a la Generalitat són insuficients per finançar les competències que li corresponen: sanitat, ensenyament, serveis socials, seguretat, bombers, ... són serveis bàsics que requereixen un millor finançament. Segon, perquè Catalunya aporta recursos per sobre de la mitjana i, en canvi, en rep menys que la mitjana. Tercer, perquè en el càlcul de les necessitats de recursos que té la Generalitat, respecte d’altres territoris, mai s’ha tingut en compte la diferència en el cost de la vida i això no és igualtat. A més, tots els anys de retard en l’actualització del sistema ha comportat un dèficit i un deute de l’Estat a la Generalitat que s’ha de compensar. En síntesi, tant pels que som independentistes com pels que no se’n senten, és inadmissible el desequilibri entre el que aportem a l’Estat des de Catalunya i el que Catalunya rep de l’Estat. El desequilibri no és solidaritat, és una injustícia estructural. Hi ha d’haver una redistribució diferent dels impostos i cotitzacions socials que paguem, les necessitats econòmiques de Catalunya són molt superiors a aquelles a què l’Estat ens relega, tenim dèficit en inversions, tenim dèficit en finançament de la Generalitat i els ajuntaments i, sobretot, tenim dèficit en polítiques socials, polítiques actives i passives d’ocupació, polítiques d’habitatge, pensions, renda bàsica,... En canvi, ens sobra burocràcia i intervencionisme estatal. La Generalitat ha de disposar de més recursos i de més competències per exercir la política fiscal i pressupostària.» pág. 34
11. «En aquest context:» pág. 34
12. «● Mentre els ciutadans i les empreses de Catalunya seguim pagant impostos a l’Estat, és imprescindible modificar el sistema de finançament de la Generalitat amb tres objectius:» pág. 34
13. «○ Aplicar el principi d’ordinalitat per tal d’invertir la injusta discriminació que el sistema de finançament atorga a Catalunya:» pág. 34
14. «Som el tercer territori que més aporta al finançament de l’Estat i el desè en recursos rebuts (el penúltim si es computa en termes reals, és a dir tenint en compte el cost de la vida)» pág. 35
15. «○ Compensar la Generalitat per la insuficiència de recursos que ha patit des del 2014. La unilateral decisió de l’Estat de no revisar el sistema ha comportat que entre 2014 i 2023, nou anys, el finançament de la Generalitat no compleixi amb el principi de suficiència, essent, doncs, els ingressos insuficients per cobrir les despeses corresponents a les seves competències. S’ha generat un deute que l’Estat ha de compensar a la Generalitat.» pág. 35
16. «○ Incorporar la variable “cost de la vida” en el càlcul de les necessitats de recursos de cada territori. No es pot parlar “d’igualtat” en les prestacions, si no es tenen en compte les diferències de costos en les prestacions de serveis (això és aplicable al cost d’un llit hospitalari, d’una plaça de residència de gent gran, o d’una pensió no contributiva).» pág. 35
17. «iii. La trampa del FLA» pág. 35
18. «Amb el pretext de la crisi i en aplicació de la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, el Govern central ha exercit els últims anys un autèntic control i tutela financera sobre la Generalitat de Catalunya, intervenint les finances de la Generalitat.» pág. 35
19. «Catalunya té un deute de 78.500 milions d’euros, dels quals 57.500 corresponen a l’estat espanyol, gairebé el 75%. D'aquest deute que té amb l'Estat, una gran part prové del FLA (fins a la sortida de Catalunya del FLA el 2019). A més, el 2022, la Generalitat va sol·licitar adherir-se de nou al FLA per al 2022 per tal d'aconseguir 12.662 milions d'aquest fons. Per tant, entre els 12.662 de 2022 i els 57.500 anteriors, la Generalitat té un deute aproximat amb el FLA de 70.000 M€.» pág. 35
20. «La paradoxa rau en que l’Estat recapta la major part dels impostos que paguem els catalans i, a la vegada, controla i regula el finançament de la Generalitat amb unes assignacions insuficients. La conseqüència és que els ingressos de la Generalitat no arriben a cobrir les despeses derivades de les seves obligacions competencials i es veu obligada a demanar préstecs a l’Estat pels quals l’Estat cobra interessos. Potser és legal, però sens dubte no és just. Per aquest motiu:» pág. 35
21. «● Proposem la condonació del FLA. Atenent l'infrafinançament de» pág. 36
22. «Catalunya de fa dècades considerem que el deute de Catalunya amb el FLA és una mínima part del deute històric que l’Estat té amb Catalunya.» pág. 36
23. «b. DÈFICIT ESTRUCTURAL D’INVERSIONS i. Incompliment d’execució d’inversions» pág. 37
24. «Les promeses que han fet a Catalunya els diferents governs del PSOE i del PP durant els darrers 30 anys en els Pressupostos Generals de l’Estat no es compleixen mai. Les xifres més recents són tan clares com les històriques:» pág. 37
25. «● L’any 2021 Catalunya va rebre només el 9% de la inversió territorialitzada de l'Estat. En relació amb la inversió de les empreses públiques, que representa una part important de la inversió en infraestructures, s'observa que el grau d'execució real respecte del pressupostat a Catalunya ha estat només del 27,7%, mentre que a Madrid ha estat del 112,3%.» pág. 37
26. «● Les últimes dades publicades, les del primer semestre de 2022, són encara més esfereïdores: l’execució pressupostària de les inversions a Catalunya va ser escassament del 15,7%.» pág. 37
27. «L’últim capítol d’aquest modus operandi de l’Estat amb Catalunya s’ha escrit, una vegada més instrumentalitzant partidistament els dèficits d’inversió a les portes d’una campanya electoral, amb l’anunci d’un pacte entre el govern en funcions del PSOE i el govern de la Generalitat per a transferir (no sabem quan, ni com, ni a compte de què i amb el perill de que es comptabilitzi - de forma lesiva pels interessos de Catalunya - com a part de la Disposició Addicional 3ª de l’Estatut) 914 milions d’euros per a finalitzar la Ronda Nord de Terrassa i Sabadell.» pág. 37
28. «ii. Baix pes de la inversió de l’Estat a Catalunya» pág. 37
29. «Des de 1981 la inversió pressupostària de l’Estat a Catalunya ha estat sempre per sota del pes de la seva població i de la seva economia. Tot i que Catalunya representa el 16% de la població del conjunt de l’Estat espanyol, el 19% del seu PIB i Catalunya suporta al voltant del 22% de la càrrega fiscal de l’estat, els catalans rebem una inversió estatal molt per sota del que ens correspondria. La mitjana dels darrers 32 anys és del 12% de la inversió de l’estat territorialitzada, un percentatge molt inferior al pes de la població catalana en el total espanyol i molt inferior al pes del PIB. Mentre Madrid va rebre el 25% de les inversions executades per l'Estat, Catalunya només va rebre el 9% (2021).» pág. 37
30. «Augmentar la inversió efectiva de l’Estat a Catalunya» pág. 38
31. «Tradicionalment la inversió de l’Estat a Catalunya ha estat escassa i lenta d’execució. En els 7 pressupostos aprovats pel PP (2012-2018), la inversió (pressupostada) de l’Estat a Catalunya va representar només l’11% del total, un percentatge clarament inferior al pes de la població catalana respecte a la població total de l’Estat(16%) i inferior al pes del PIB català respecte al PIB estatal (19%). En els pressupostos aprovats pel PSOE es donen les següents dades en matèria d'inversions: L’any 2021 Catalunya va rebre només el 9% de la inversió territorialitzada de l'Estat. En relació amb la inversió de les empreses públiques, que representa una part important de la inversió en infraestructures, s'observa que el grau d'execució real respecte del pressupostat a Catalunya ha estat només del 27,7%, mentre que a Madrid ha estat del 112,3%. A Madrid, la liquidació d'inversions va arribar als 2.086 milions d'euros, el que representa un 183,9% de l'establert als PGE. Mentre Madrid va rebre el 25% de les inversions executades per l'Estat, Catalunya només va rebre el 9% (2021).» pág. 38
32. «És més, en període 2015-2018 l’Estat només havia executat a Catalunya 66% del que contemplaven els pressupostos aprovats, el 34% restant no es va executar (mitjana 2015-2018). La mitjana del període 2019-2021 (a hores d’ara no s’han volgut publicar les dades consolidades de 2022) és encara més impactant, en particular l´última dada anual disponible que és la de 2012, amb un escàs 35% d’execució pressupostària d’inversions de l’Estat a Catalunya mentre que a Madrid s’ha executat en el mateix període el 184% de les inversions pressupostades. És a dir, en inversió, Catalunya surt gratis a l’Estat en un de cada tres anys. És un menysteniment sistemàtic de l’Estat respecte a Catalunya que afecta el benestar dels ciutadans i la competitivitat del nostre teixit productiu. Traduït a exemples, és la baixa inversió en rodalies, en el manteniment de carreteres o de ferrocarrils, en la construcció del corredor mediterrani, entre molts altres exemples. Per tot això reclamem que:» pág. 38
33. «● L’Estat ha d’invertir a Catalunya en funció del pes del PIB català respecte del PIB estatal (al voltant del 19%), tal com estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.» pág. 38
34. «● Si l’Estat no executa les inversions pressupostades a Catalunya, ha d’establir les pertinents compensacions.» pág. 38
35. «iii. Impagament disposició addicional 3a de l’EAC» pág. 39
36. «L’Estatut de 2006 va incorporar la DA 3a que establia que durant 7 anys (20072013) l’Estat invertiria a Catalunya un percentatge equivalent al pes del PIB català en el PIB espanyol i que, si l’execució efectiva era inferior, l’Estat pagaria a la Generalitat l’import pendent d’executar. Aquest compromís només es va complir en la liquidació del pressupost de 2007. En el conjunt del període 2008-2013, queda pendent de satisfer a la Generalitat 3.710 M€, dels quals 759 M€ estan avalats per una sentencia del Tribunal Suprem de novembre de 2017 i l’Estat encara no els ha pagat malgrat haver-ho dictat el Tribunal Suprem.» pág. 39
37. «● L’Estat ha de pagar immediatament el deute que manté amb la» pág. 39
38. «Generalitat de 759M€ corresponents al que estableix la Disposició Addicional 3a de l’Estatut aplicat a l’any 2008. És un precepte de l’Estatut i hi ha una sentència del Tribunal Suprem, de novembre de 2017, que dona la raó a la Generalitat. Ni el Govern Rajoy, ni el Govern Sánchez han pagat, malgrat ser una sentència ferma dictada fa quasi un any i mig.» pág. 39
39. «● L’Estat ha de pagar també el deute de 3.052 M€ corresponent a la mateixa Disposició aplicada al període 2009-2013.» pág. 39
40. «7. Pagament dels imports pendents pel dèficit d’inversions en infraestructures segons el que preveu la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut de Catalunya.» pág. 41
41. «● En el cas de Catalunya, les inversions de l’Estat s’han de situar entre el percentatge de població (prop del 16 %) i el percentatge d’aportació al PIB (19 %), fet que no ha passat en cap exercici de la legislatura passada.» pág. 42
42. «Catalunya té un pes marginal en la definició de la política fiscal aplicada a persones i empreses de Catalunya, la qual cosa ens impedeix reformar-la adequadament per impulsar la reactivació i la renovació econòmica, el creixement, la creació d’ocupació i, per combatre les desigualtats.» pág. 56
43. «Per altra banda, l’infrafinançament de Catalunya degut al persistent dèficit fiscal, fa que la Generalitat hagi hagut de situar els impostos en els quals té competències en valors superiors als d’altres comunitats, convertint-nos així en un dels territoris que té la fiscalitat més alta. No podem seguir solucionant l’infrafinançament incrementant els impostos per sobre de les comunitats autònomes que no pateixen infrafinançament i cal explicar a la societat com els afecta l’infrafinançament» pág. 56
44. «En aquest sentit, mentre no esdevinguem un Estat amb plenes competències, cal preparar un sistema fiscal propi que maximitzaria els resultats. Per tant:» pág. 57
45. «● La Generalitat ha de tenir la titularitat de tots els impostos suportats a» pág. 57
46. «Catalunya, i subsidiàriament i temporal, fins a l’assoliment d’aquest objectiu, l‘Estat ha de traspassar o delegar a la Generalitat les competències normatives i de gestió dels mateixos..» pág. 57
47. «● L’Agència Tributària de Catalunya ha de poder recaptar, gestionar, liquidar i inspeccionar tots els tributs generats a Catalunya.» pág. 57
48. «● La lluita contra el frau i contra l’economia submergida és una prioritat. La» pág. 58
49. «Generalitat ha de disposar de les bases de dades i competències necessàries per a prevenir, detectar i sancionar les conductes fraudulentes.» pág. 58
50. «● Instar a la restitució de les aportacions pressupostàries de l’administració central a la Generalitat per al desenvolupament de polítiques sectorials i exigir que tots els programes de subvencions siguin territorialitzats en funció del pes de la població o de la aportació de PIB català.» pág. 74
51. «• Dotar de suficients recursos els ajuntaments» pág. 118
52. «Els ajuntaments són la peça bàsica en la gestió de l’estat del benestar de la ciutadania per la seva proximitat i agilitat en la resposta a les demandes i necessitats socials. Per això, és necessari revisar i millorar el finançament local i dotar-lo dels recursos necessaris per poder fer» pág. 118
53. «efectiva una autonomia local real. Cal oferir també als ajuntaments els instruments i les eines de col·laboració i corresponsabilització amb les altres administracions (locals i administració de la Generalitat) per tal de dimensionar correctament l’organització que presta els serveis, adaptant-se a les realitats territorials i a les demandes ciutadanes.» pág. 119
54. «• Recuperació de la Cooperació Econòmica Local. Plantejarem la recuperació de la Cooperación Económica Local de l’estat que va anar davallant progressivament des de l’any 2002 per passar a 0 a partir de l’any 2012.» pág. 120
55. «• Compensació de les pèrdues fiscals. En la revisió del finançament local, l’Estat ha de compensar als ajuntaments per les pèrdues fiscals que els ha suposat la modificació del Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana quan la transmissió no comporta plusvàlua.» pág. 120

Texto original del programa, en catalán.

1. «ACORDAREMOS UNA REFORMA DEL SISTEMA DE FINANCIACIÓN» pág. 79
2. «AUTONÓMICA que sustituya al vigente desde hace 15 años y lo negociaremos con todas las Comunidades Autónomas, buscando los consensos necesarios para su aprobación. La reforma partirá de la suficiencia y la sostenibilidad de las finanzas públicas, buscando un reparto equitativo de los recursos, preservará la autonomía fiscal de las Comunidades Autónomas y reforzará su responsabilidad financiera. Se analizarán otros elementos que afecten a las finanzas autonómicas, como la eliminación ordenada del FLA, la revisión del fondo de compensación interterritorial y el encaje con la financiación local.» pág. 79
3. «PROMOVEREMOS UNA REFORMA DEL SISTEMA DE FINANCIACIÓN LOCAL, en coordinación con el nuevo modelo de financiación autonómica, que garantice los principios de suficiencia financiera, equidad y de igualdad en relación con el acceso de los ciudadanos a los servicios que gestionan las administraciones locales. Asimismo, el nuevo sistema introducirá mejoras de la autonomía tributaria y la responsabilidad fiscal de las corporaciones locales, dotando a los gobiernos locales de mejores instrumentos para modular sus ingresos de una forma responsable y visible para el ciudadano.» pág. 79

1. «Como base de la financiación autonómica y local, la fiscalidad es también una parte sustancial del modelo territorial de nuestro país. El Gobierno socialista ha demostrado que preservar el estado de bienestar, garantizando la prestación de los servicios públicos fundamentales, es cuestión de voluntad política. Las comunidades autónomas han podido enfrentarse y combatir las consecuencias de la crisis sanitaria y de la invasión de Ucrania gracias a las decisiones del Gobierno de España que les ha proporcionado recursos extraordinarios de más de 30.000 millones de euros al margen del sistema de financiación. Gracias a estos recursos, pudieron mantenerse los servicios públicos, la protección de la ciudadanía y nuestro tejido productivo.» pág. 37
2. «Hay que recordar que es la ciudadanía quien hace uso de los servicios públicos y contribuye con sus impuestos a financiarlos. Por ello, tenemos que situar a las personas en el centro del debate. Solo si pensamos en satisfacer sus necesidades y aspiraciones podremos lograr el consenso político y territorial para hacer realidad un sistema de financiación aceptable para todos.» pág. 38
3. «En este sentido, nuestro compromiso es profundizar en la participación y corresponsabilidad en el marco de las relaciones entre los distintos niveles de gobierno. Así, más allá de seguir avanzando en las relaciones de colaboración, debemos abordar dos grandes retos en la próxima legislatura. Por un lado, el impulso del municipalismo, superando las limitaciones a su autonomía que derivan todavía de la malhadada reforma de 2013 y mejorando la financiación de los municipios. Y por otro, la aprobación de un nuevo sistema de financiación autonómica.» pág. 228
4. «• Una mejora de la financiación local. Los Ayuntamientos han dispuesto, en la legislatura que ahora termina, del mayor nivel de recursos de la historia reciente. Es preciso dar continuidad a esta tendencia para asegurar que los servicios públicos locales atienden las necesidades de todas las vecinas y vecinos, y en particular de quienes más lo necesitan. Pero, sobre todo, debemos abordar la reforma y mejora del sistema de financiación local, mediante la previsión de tributos propios mínimos, adecuados al marco competencial.» pág. 232
5. «Un modelo de financiación autonómica y local garante de los servicios de ciudadanía» pág. 233
6. «El sistema de financiación autonómica, y también el de los municipios, está íntimamente ligado al modelo de sociedad y de país que queremos construir. La pandemia de la Covid-19 ha reforzado el consenso de la ciudadanía en la necesidad de contar con un estado del bienestar avanzado, con unos servicios públicos de calidad y accesibles a todos, que cubran nuestras necesidades, nos permitan afrontar los desafíos futuros y nos protejan en los momentos de adversidad.» pág. 233
7. «El Gobierno socialista ha demostrado que preservar el Estado de bienestar, garantizando la prestación de los servicios públicos fundamentales, es cuestión de voluntad política. Las Comunidades Autónomas han podido enfrentarse y combatir las consecuencias de la crisis sanitaria y de la invasión de Ucrania gracias a las decisiones del Gobierno de España, que les ha proporcionado recursos extraordinarios para mantener los servicios públicos, la protección de la ciudadanía y nuestro tejido productivo. Ahora, el Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia puede permitir obtener financiación para el desarrollo de proyectos concretos, incardinados en los distintos componentes y medidas previstas en el Plan. El vigente Sistema de Financiación Autonómica caducó en 2013. Tenemos la obligación de lograr un consenso que nos dote de un modelo de financiación autonómica actualizado conforme a las necesidades actuales, distintas a las existentes cuando se acordó el vigente. Un modelo de futuro capaz de hacer efectivo el disfrute de los servicios públicos en condiciones de igualdad a todos los españoles y españolas, reconociendo la diversidad y la pluralidad. En definitiva, un modelo justo y equitativo.» pág. 233
8. «Este consenso no será posible sin superar el debate maximalista entre territorios. Es la ciudadanía quien hace uso de los servicios públicos y contribuye con sus impuestos a financiarlos. Por ello, tenemos que situar a las personas en el centro del debate. Sólo si pensamos en atender sus necesidades y aspiraciones podremos lograr el consenso para hacer realidad un sistema de financiación aceptable para todas y todos.» pág. 233
9. «Durante los años de Gobierno del PP, las Comunidades Autónomas recibieron menos recursos y, a cambio de limitar su autonomía, solo obtuvieron préstamos que incrementaron su deuda. A pesar de ello, el PP nunca lo ha querido reformar. En sus años de gobierno retrasó el debate, sin realizar una propuesta de un nuevo modelo.» pág. 233
10. «El Gobierno socialista ha actuado de forma diametralmente opuesta. Ha adoptado decisiones que han proporcionado más recursos y flexibilidad a las Comunidades Autónomas y ha afrontado desde el principio de la legislatura la tarea de la reforma del» pág. 233
11. «BLOQUE VI modelo de financiación autonómica, aunque excepcionales circunstancias lo han ido impidiendo.» pág. 234
12. «• Impulsaremos la aprobación en el plazo máximo de un año de un nuevo sistema de financiación autonómica que garantice los recursos necesarios para que la ciudadanía disfrute de servicios públicos de calidad, tanto los que son la base del Estado del bienestar -la sanidad, la educación o la dependencia-, como otros igualmente imprescindibles de cara al progreso y dinamismo económico y social, entre los que destacan la vivienda, el fomento del empleo, la movilidad o la cultura. Un modelo basado en los principios de equidad, solidaridad, autonomía financiera, corresponsabilidad fiscal, suficiencia financiera y lealtad institucional para garantizar la igualdad de acceso de la ciudadanía a los servicios públicos.» pág. 234
13. «• En este marco, abriremos el debate para que el nuevo modelo de financiación autonómica impulse que la inversión del conjunto de Administraciones Públicas en Sanidad sea como mínimo del 7% del PIB, en Educación del 5% y en Servicios Sociales del 2%.» pág. 234
14. «• El nuevo modelo reconocerá el mayor coste que determinadas variables - población, superficie, población protegida, insularidad…- provocan en la prestación de servicios y reforzará, igualmente, la corresponsabilidad fiscal como elemento indispensable de gobernanza, de manera que se eviten paradojas de propiciar renuncias a la capacidad fiscal propia, al tiempo que se reclaman más recursos al sistema.» pág. 234
15. «• Abordaremos, en paralelo, la reforma de la financiación local para garantizar los recursos suficientes que cubran las necesidades de la ciudadanía, en base a un nuevo marco adecuado de competencias adaptado a su realidad y a la proximidad en la prestación de los servicios.» pág. 234

1. «4. Impulsaremos la reforma inmediata de los sistemas de financiación de las comunidades autónomas y de las corporaciones locales. Reformas que, en ambos casos, estarán basadas en tres ejes fundamentales. El primero es garantizar recursos suficientes para prestar los servicios públicos descentralizados de acuerdo con la población beneficiaria, incorporando bases mínimas de gastos sociales y teniendo en cuenta los criterios necesarios para contemplar las necesidades financieras de cada comunidad, por las vías jurídicas coherentes con el marco constitucional. En este sentido, se abordarán los problemas de la infrafinanciación y de la deuda acumulada como consecuencia de ello. El segundo es potenciar la capacidad de autogobierno para comunidades autónomas y municipios, garantizando en este caso su participación de los ingresos autonómicos, en línea con el informe de la comisión de expertos para la revisión del modelo de financiación local de 2017. Siempre que se asegure una cartera básica de servicios, la ciudadanía de cada territorio debe tener la posibilidad de ajustar gastos e ingresos fiscales a las preferencias mayoritarias. En tercer lugar, fomentar la claridad y la transparencia para que la ciudadanía diferencie correctamente las responsabilidades de cada nivel de gobierno, incorporando todos los recursos tributarios en los cálculos de distribución de fondos públicos. Esta es una condición imprescindible para la rendición de cuentas propia de una democracia.» pág. 18
2. «5. Refuerzo de las herramientas de cogobierno existentes. En particular, la Conferencia de Presidentes y Presidentas debe ser convocada al menos una vez al año para avanzar y resolver la agenda de asuntos pendientes que sean relevantes para el ejercicio del autogobierno y la cogobernanza. En segundo lugar, el Consejo de Política Fiscal y Financiera debe ser reformado para que sea una herramienta clave y eficaz en la resolución de todos los asuntos de naturaleza financiera que atañen a las comunidades autónomas. Debe contar con los recursos humanos y financieros necesarios para realizar todo el trabajo técnico. Deben cambiarse las reglas de votación para que el Gobierno central no tenga garantizada la aprobación de sus propuestas, sino que sea» pág. 18
3. «siempre necesario el diálogo y el pacto con las autonomías.» pág. 19
4. «2. Competencias y financiación para las comunidades autónomas. Para garantizar el autogobierno territorial y desarrollar las políticas propias en el ámbito competencial autonómico, es necesario el pleno respeto de las competencias autonómicas, así como garantizar una financiación suficiente para las comunidades autónomas, acordando un nuevo modelo que incluya un suelo fiscal para prestar unos servicios públicos de calidad, ya que el actual está caducado desde 2014. Así pues, es necesario impulsar el desarrollo del pleno cumplimiento de los Estatutos de Autonomía, encauzar las reformas de aquellos que necesiten ser actualizados e impulsar de forma inmediata la reforma del sistema de financiación.» pág. 121